Vet aquí una vegada un pare i una mare, que tenien un fillet tan petit, tan petit, tan petitet, que li deien Patufet. Un dia la seva mare, mentre feia coure l’olla, va dir:
”Ai, fill, quina guitza em fa sortir a comprar; el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.
En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava, de seguida va contestar: “Mare, si no hi ha safrà, jo us en puc anar a buscar”.
“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitó i la gent pot trepitjar-te pel carrer com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant, i així, si no em veuen, bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”
I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i ves de seguida a la botiga d’en Josepet.”
I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.”