Fa molt, molt de temps, a la pròspera ciutat d’Hamelín, va succeir una cosa molt estranya: un matí, quan els seus satisfets habitants van sortir de les seves cases, varen trobar els carrers envaïts per milers de ratolins que rondaven per totes bandes, devorant, insaciables, el gra dels seus graners i el menjar dels seus rebosts.
Ningú acabava de comprendre la causa d’aquesta invasió, i el que era encara pitjor, ningú sabia que fer per tal de posar fi a aquesta plaga tan irritant.
Per més que pretenguessin exterminar-los o, almenys, foragitar-los, semblava que cada vegada venien més i més ratolins a la ciutat. Tal era el nombre de ratolins que, dia rere dia, s’apoderaven dels carrers i les cases, tant que fins i tot els mateixos gats fugien espantats.
Davant la gravetat de la situació, els homes de la ciutat, que veien perillar les seves riqueses per la voracitat dels ratolins, van convocar el Consell i digueren: “Donarem cent monedes d’or a qui ens alliberi dels ratolins”.
Al cap de poc es va presentar davant seu un flautista taciturn, alt i desbarbat, a qui ningú havia vist mai, i els digué: “La recompensa serà meva. Aquesta nit no quedarà ni un sol ratolí a Hamelín”.
Dit això, va començar a passejar pels carrers i, mentre passejava, tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia que encantava els ratolins, que sortint dels seus amagatalls continuaven encantats les passes del flautista que tocava incansable la seva flauta.
I així, caminant i tocant, els portà a un lloc molt llunyà, tant que des d’allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.
Per aquell lloc passava un riu cabalós i, en intentar travessar-lo per seguir el flautista, tots els ratolins van morir ofegats.
Els habitants d’Hamelín, en veure’s per fi lliures de les voraces tropes de ratolins, van respirar alleujats. Ja tranquils i satisfets, van tornar als seus pròspers negocis, i tan contents estaven que organitzaren una gran festa per a celebrar el feliç desenllaç, menjant excel·lents viandes i ballant fins molt entrada la nit.
L’endemà al matí, el flautista es va presentar davant el Consell i reclamà als homes de la ciutat les cent monedes d’or promeses com a recompensa. Però aquests, deslliurats ja del seu problema i cecs per la seva cobdícia, li van contestar: “Ves-te’n de la nostra ciutat! O potser et pensaves que pagaríem tant d’or per tan poca cosa com per tocar la flauta?”.
I dit això, els homes del Consell d’Hamelín li donaren l’esquena esclatant a riure.
Furiós per l’avarícia i ingratitud dels vilatans, el flautista, igual que va fer el dia anterior, va començar a tocar una dolça melodia una vegada darrere l’altra, insistentment.
Però aquesta vegada no eren els ratolins qui el seguien, sinó els infants de la ciutat, els quals, hipnotitzats per aquell so meravellós, anaven darrere de les passes de l’estrany músic.
Agafats de la mà i somrients, formaven una gran filera, sorda als precs i crits dels seus pares que, en va, entre plors de desesperació, intentaven impedir que
seguissin al flautista.
Res aconseguiren i el flautista se’ls endugué lluny, ben lluny, tan lluny que ningú sabia on, i els nens i les nenes, igual que els ratolins, mai més tornaren.
A la ciutat, només hi quedaren els seus opulents habitants i els seus rebostos plens i ben proveïts de viandes, protegides per les seves sòlides muralles i un immens mantell de silenci i tristesa.
I això fou el que succeí fa molts, molts anys, en aquesta deserta i buida ciutat d’Hamelín, on, per més que busqueu, mai hi trobareu ni un ratolí ni un infant.
Autors: Grimm “germans”
Font: http://www.totcontes.com/grans-classics/11/el-flautista-d-hamelin