Saxofon

La Rita i tots els seus amics tocaven en una banda. Cadascú tenia el seu instrument: la tuba, la trompa, la trompeta, el trombó, la flauta, la caixa, els plats…La Rita hi tocava el clarinet. Feien anar els dits amunt i avall, com si fossin serpentines, per damunt dels forats i les claus dels instruments. Omplien els carrers de notes, notes i notes… De música, vaja!

Un dia, quan tornava cap a casa, la Rita va pensar que li agradaria tocar un instrument que sonés com tota la banda sencera; un instrument nou amb un so tan dolç com el seu estimat clarinet, que fos ràpid i àgil com una flauta travessera i que tingués la força d’un instrument de metall.

A mig camí va veure una cosa sorprenent: un aparador ple d’objectes estranys que no havia vist mai. Va aixecar una mica el cai i va llegir el rètol de la botiga: “Casa Adolf, inventor d’instruments” hi deia. La Rita no s’ho pensar dues vegades. Va fer un salt i es va plantar dins la botiga.

Què curiós! Instruments de metall recargolats, plens de tubs de claus…Alguns eren tan alts que calia una escala per a poder-los bufar. D’entremig de tots aquells artefactes va sortir un senyor que li va dir:

-          Hola, em dic Adolf i sóc constructor de molts d’aquests instruments. T’agradaria provar-ne algun?

En veure la cara d’alegria que feia la Rita, li va atansar un instrument i li va demanar que el que el fes sonar.

*MOOOOOOOOOC, MOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOC

Quina mena de so més estrany. No l’havia sentit mai. –Puc provar aquest altre?

Mentre la Rita anava provant tota mena d’instruments de formes i colors diferents, el Sr. Adolf seguia treballant. Tancava els ulls, imaginava un so i escrivia números i lletres en una llibreta, Després, agafava ferros i suro, i ho ficava tot dins d’una màquina enorme que començava a tremolar i a treure sons per tot arreu. La botiga s’omplia de fum i la gent del carrer mirava a través de ‘aparador cap a dins per veure què passava.

Aleshores, la Rita no se¡n va poder estar i li va demanar algun instrument que sonés dolç, àgil i fort. – Em sembla que una vegada vaig construir un de molt semblant a això que tu em demanes. I de dalt d’una prestatgeria, entremig de caixes i ferros, va treure un instrument i li va dir:

-          A veure que et sembla. Aquest instrument el vaig inventar no fa gaire i li he posar el meu nom . Jo em  dic Adolf Sax i de l’instrument en dic saxòfon.

La Rita es va quedar meravellada, entusiasmada, al·lucinada i només li va sortit..

-          Me’l deixa provar?Me’l puc endur?

-          I tant que sí! Prova’l i ja em diràs com et va.

La Rita va anar de la botiga a casa sense aixecar els ulls del seu nou instrument. Caminava sense mirar endavant i , és clar, la resta del món l’havia d’anar esquivant. En un moment es va plantar a la seva habitació, va mirar el saxòfon de dalt a baix, se’l va posar a la boca i…

-Quin so més deliciós! És molt expressiu!! És l’instrument que havia somiat!!

Divendres a la tarda van tenir assaig amb la banda. Quan la Rita hi va arribar amb el seu nou saxòfon tothom es va quedar bocabadat.

-Jo en vull un!. Va dir un..

-Jo també- va dir un altre..

En un tres i no res, ja eren tots a casa de L’Adolf. Parlant tots alhora, li van demanar si tenia més saxòfons i de mides diferents. El Sr. Adolf, més content que un xinès, els va treure els saxòfons de totes les mides. Enmig de la cridòria, els van ordenar de petit a gran, és a dir, d’agut a greu, com si fos una família de veus: soprano, contralt, tenor, baríton…I es van posar a tocar.

Ara sí que farien parlar la gent! Van afegir a la banda tota la família de saxòfons i van sortir al carrer. Tothom es va quedar meravellat amb el so d’aquest nou instrument i els van acompanyar per tot el poble, mentre els carrers s’omplien de notes, notes i més notes dolces, àgils i fortes.

AUTOR: Reinon E.

Editorial. Bellaterra Música Ed.

Aquesta entrada ha esta publicada en Vent fusta. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.